Una història curta de Lleondard “Xeixa” Oliver Burwitz
Originalment escrita en mallorquí. Traducció a l’anglès de Christian Monson.

Això era i no era, bon viatge faci la cadernera, per tu un almud i per mi una barcella. Us podeu imaginar el dia estiuenc més radiant i calorós que pugueu, amb un sol que xapava roques, amb el bestiar que no gosava posar el peu defora l’ombra i els pins suant saba per la soca. Idò va ser un dia talment així que a na Catalina li va tocar arreplegar figues amb sa germana i son pare, a la possessió de Mata Vella, al peu del puig de Randa. Era el darrer estiu que hi podrien anar, abans no canviassin els amos i fessin sembrar corterades de jardins de plantes exòtiques, piscines en lloc de les síquies, pistes de pàdel o ves a saber tu què.

Quan el primer gall cantava, tots tres ja eren a prop de la figura singular de Randa retallada contra el sol que sortia bravejant sobre un vespre que ni havia refrescat. Al cap de poc temps, ja eren enfilats a les escales de figueral traginant paners i senalles des dels arbres fins al carro. Però aquell any els arbres havien decidit fer-se una panxada gran dels seus fruits i la feina pareixia no acabar-se mai. Com més s’aixecava el sol, més a poc a poc anaven i més es cansaven. Les vespes ja ni els posaven resistència, quan els agafaven les figues de davant del nas. Els pobres esbufegaven com una família d’ases peresosos i suaven com un doll d’aigua, però d’aigua cada vegada en tenien menys.

Amb una garrafa a cada mà, na Catalina s’enfilà cap allà. Anys i panys, feia que no anava a la cova d’Albenya, arran de la penya, però de petita els cosins i les cosines sempre hi anaven les nits d’estiu a xafardejar i contar aquells secrets que sols podien quedar entre aquelles parets. I, ai!, si les parets ens xerrassin, quin riure, amb les dèries i ventures d’aquells al·lots i aquelles al·lotes que semblen tan diferents de qui som avui. I amb aquest mig somriure, na Catalina va arribar a la cova d’Albenya, just arran de la penya, sense saber l’aventura que encara havia de viure dins aquella cova.

Però us convé saber, si mai anau a la cova d’Albenya, arran de la penya, no anar amb avarques sinó amb espardenyes. I us ho dic perquè na Catalina va travelar i va tenir un bon ensurt. Va rodolar pel passadís costa avall cap a la foscor i va pegar de cap a un cantó. Encara marejada, va provar d’aixecar-se enmig de la foscor i va ser pitjor, perquè va pegar-se una culada i va caure per un forat. Ja us puc dir que en aquell moment a na Catalina li va espassar tot i va fotre un crit que va despertar totes les pedres. Na Catalina queia i cridava espantadíssima, ja que creia que seria la seva fi.

Malgrat que era un espai gran, era sorprenentment buit; pareixia que hi podria caber tota la serra de Tramuntana, allà dedins. Amb tot i això, na Catalina es va fixar que sols una columna era l’encarregada d’aguantar la cúpula colossal. Llavors es va adonar que havia aterrat al que semblava una ventosa gegant, tan grossa com una era. I allò que li havia semblat roca de la paret va resultar ser… un pop! Un pop més gros que el puig de Randa, camuflat a la paret i amb les cames arronsades a la columna solitària. Era el pare popot Atapot, un il·lustre membre de la història mallorquina

Dels temps en què tot en el món era novell i Mallorca becava encara davall els oceans, no queda ningú que ens pugui contar com era tot. O això pareixia… Perquè convé que sapigueu que el temps passa i els records s’arruguen com una pansa, però les llegendes són el fil amb què brodem avui des de l’ahir. I per això us convé posar seny i escoltar, si de veres voleu filar el vostre futur. Donau orella i alçau les celles, perquè us contaré el secret que guarda la nostra illa al seu cor

Com tothom que hagi viscut mai, Mallorca va néixer en qualque moment i qualque dia partirà d’aquest món. Com a mare tengué la Terra, que la va modelar al seu ventre, i com a pare, el mar Mediterrani, que la va bressolar entre les seves onades. I podeu pensar i creure, i creure i pensar, que Mallorca, acabada de néixer, va ser una nina tan garrida com cap altra illa que hagi surat les aigües salades. Inconfusible. La seva pell pètria, blanca calcària. El seu cos, la terra que trepitjam, és robust i solcat del múscul geològic que són les serres que guarden els flancs de la seva figura. I sí, també és sabut, pels qui escolten, que Mallorca és buida per dedins. Les seves coves i els seus avencs connecten un laberint infranquejable que acaba a la gran sala on eren na Catalineta i n’Atapot, el papa popot.

Així nasqué i així va començar la història de l’orgullosa germana gran de les Balears. I així en dona fe n’Atapot, el papa popot, el salvador de la nostra protagonista. Diuen que n’Atapot ja era vell quan Mallorca va néixer i que veurà el dia en què es tornarà a enfonsar. És, entre els pops, el més gran i el més savi de tots. I com a bon savi, té covats, dins el seu caparrot de cefalòpode, llegendes, coneixements i xafardejos que no basta una vida per sentir.

Na Catalina, en veure aquell popot Atapot, primer li va haver de donar les gràcies per salvar-la d’una mort segura. N’Atapot, el papa popot, amb una veu greu i de to venial, li va excusar tota molèstia i es va presentar i varen ser amics. Ella l’esguardava meravellada; mai no havia vist res com això i mai no trobaria res ben bé igual. No sols era alt, sinó també llarg com un dia sense pa. Els vuit braços que tenia s’estiraven per tota la sala i pareixia que podia llevar les claus del Cel a sant Pere mentre feia pessigolles a les banyes del diable. Als braços hi tenia ventoses de totes les mides que succionaven amb seguretat i força. De fet, els pops, i especialment el papa popot Atapot, tenen una gran part del seu cervell als braços. Imaginau que teniu els pensaments als vostres dits i que cada cosa que apreneu es guarda als vostres peus. Us fermaríeu les sabates com si respiràssiu i escriuríeu amb dos llapis a cada mà. Cada braç té una manya i uns records diferents, que fan dels pops i els popots criatures extremadament intel·ligents i sensibles. Els seus ulls eren negres i profunds, plens de curiositat malgrat la seva edat i veterania. La seva pell canviava segons allà on s’assegués i segons el seu estat d’ànim. Na Catalina l’escoltava fascinada com si de nou fos una nina i no tengués cap més preocupació ni responsabilitat a fora.

Ell li va contar que vivia aquí, al buit de Mallorca, des de feia mil·lennis i que tenia cura que les columnes no caiguessin. Sí, perquè abans hi havia quatre columnes. Primer sols s’encarregava de vigilar les criatures que anaven apareixent sobre Mallorca i d’aprendre’n tot el que podia. Va veure com arribaven les primeres alzines, va aprendre a xerrar amb els puputs, va sentir com la mar s’eixugava i tornava i també, és clar, va veure com varen venir els primers humans. I aleshores tot va començar a accelerar-se

Per a ell, va ser tota una sorpresa. En pocs mil·lennis els humans varen assentar se i varen donar a l’illa un sentiment de casa. Varen conrear la terra i el mar de Mallorca i varen crear un paisatge propi i singular. De vegades convivien i d’altres es barallaven, però eren conscients que, vivint en una illa, al final havien de fer feina plegats. N’Atapot, el papa popot, ho sentia i ho veia tot des del buit de Mallorca. I tanta feina li duia seguir les aventures i desventures dels humans que els va acabar tenint certa estima. I en senyal d’aquesta estima, n’Atapot, el papa popot, veia els regals i les abraçades que es feien els humans, i li va agradar aquesta idea, i també va voler fer la seva mostra particular d’amor.

N’Atapot, el papa popot, va guardar dins un dels tres cors que tenia, tota l’estima per als humans que vivien, i encara viuen, a Mallorca. En senyal de la bellesa compartida de què gaudien tots, animals i plantes, n’Atapot, el papa popot, estiraria els seus braços a través de coves, avencs i pous i faria una besada petita amb les ventoses a totes les persones que coneixien i respectaven Mallorca. I amb aquest gest es lligava màgicament als humans amb ganes de ser a Mallorca. No hauria pogut pensar mai les conseqüències que tendrien els seus actes.

Passaren anys i panys, generacions i cançons, rengles i segles… I les coses varen començar a descarrilar-se tal com un carro guerxo costa avall sense cavall. El papa popot Atapot va saber que quelcom no anava bé el dia que la primera columna va caure. Li va saber molt de greu, perquè no havia sabut interpretar bé els senyals i els humans havien començat a dessecar les albuferes per poder conrear i construir més i més. Al cap de pocs anys, la primera columna s’esquerdà i caigué. Les columnes restants s’estremiren. El papa popot Atapot va voler confiar en el fet que el creixement humà seria llavors més conscient i que s’adonarien del perill que havien creat.

Ai, aquells que confien que podran saciar els avars! Poques dècades passaren i la segona columna va començar a cruiar-se. Les columnes podien aguantar el pes de les persones, però no el de les seves riqueses. I així, quan varen començar a foradar la terra i a desbastir muntanyes senceres per fer hotels i cases d’estiueig a primera línia de la costa les platges i els arenals començaren a retrocedir i s’ampliaren ports. Boscos i finques quedaren coberts de gespa per als nous camps de golf. I la segona columna va acabar caient.

Espantat i amb la por al cor, n’Atapot va aferrar-se a les dues columnes que quedaven amb quatre braços com si li hi anàs la vida, mentre que amb els altres continuava besant tothom per provar, en va, de restablir l’amor i la preservació paisatgística de Mallorca. I malgrat tot, la destrucció de l’illa continuava: el litoral urbanitzat, la muntanya ferida, la ciutat conflictiva i les viles deslligades, el camp abandonat, els incendis provocats… El turisme va nafrar Mallorca, i encara avui patim conseqüències que no aconseguirem pal·liar fins d’aquí varies generacions. I cada estiu, el pes de tots els cotxes de lloguer, dels creuers, dels jets privats… era una potada darrere l’altra que va acabar per rompre la tercera columna.

Per als mallorquins i per a les mallorquines, sols va ser un petit terratrèmol que va passar quasi desapercebut. Però n’Atapot, el papa popot, ho tenia clar: Mallorca tornaria a enfonsar-se al mar. Cauria Randa, caurien el Pla i el Raiguer, caurien la serra de Tramuntana i Llevant, i finalment Migjorn. I cauria tota la bellesa que ell coneixia des del buit de Mallorca. Na Catalina va sentir això amb els ulls anegats i el cor petit. Ella sabia com se sentia n’Atapot i li va abraçar un braç. Però, valenta i decidida com era ella, na Catalina li va dir:

«Escolta’m, papa popot Atapot, m’has compartit un niu de saviesa que no podré tornar-te, però vull que sàpigues això: no podem donar amor a qui no ens en vol tornar. No pots compartir l’encís d’aquesta illa amb qui la destrueix i li manlleva bellesa ni tampoc pots besar-los. Si no fan feina per preservar Mallorca, no fa falta que hi tornin. Prou d’estar de braços plegats! No ens podem permetre que ens mengi la tristor; així, segur que ens enfonsarem. Dona’m el braç i mira’m als ulls. Tu has de posar els vuit braços per sostenir la nostra darrera columna. Ara no hi haurà més encís de besades i bellesa de Mallorca; te l’hauràs de guanyar amb suor viva! Jo t’ajudaré, papa popot Atapot.»

Era la primera vegada que n’Atapot, el papa popot, sentia tant de conhort amb la seva feina i dedicació. Tan agraït que estava va alçar el seu braç més llarg i es va arrencar, sense mal, la ventosa més petita que tenia. Just tenia la mida de mig pèsol. La hi va posar al dit llarg de la mà esquerra, ben a prop del cor. I, ben decidits, na Catalina i n’Atapot, el papa popot, es digueren adeu i a reveure amb tota l’emoció del moment condensada en una tendra abraçada de comiat. Suaument, n’Atapot l’enrevoltà amb un braç i l’alçà fins a un forat obscur. Va notar com la deixava amb delicadesa asseguda en terra i, mentre s’incorporava com d’un somni, va sentir com el braç infinit del papa popot Atapot s’arrossegava cap al seu nou i últim propòsit d’aguantar la darrera columna fins al final.

Però ella havia d’anar cap a la claror que s’endevinava entre les escletxes de la cova d’Albenya, arran de la penya. Gatejant, va trobar la galeria d’entrada i d’enfora sentia son pare i sa germana que la cridaven. Dues garrafes d’aigua fresca l’esperaven com si fossin col·locades amb cura i precisió de rellotger, o de popot. En sortir, mentre responia cridant els seus familiars, la calor la va fer returar perquè era més pesada. Però ara tenia una nova força, nada des del seu cor, al seu dit llarg de la mà esquerra, un puntet vermellós d’amor per escampar a qui de veres mereix ser cuidador de Mallorca, la nostra illa, en un equilibri definitiu i irreversible per no enfonsar-nos. I allà trobareu na Catalina no només donant exemple de recollir els fems, sinó estirant les orelles a qui embruta, essent devota de la bici i el transport col·lectiu i escridassant els que no van de bracet amb la resiliència.

I us podeu imaginar de nou un dia de calor inigualable arreplegant figues davall el bater de sol que xapa roques, tal com feia na Catalina, però aleshores també haureu de pensar que cada estiu serà més calorós, i més calorós, i més sec, i més calorós… I na Catalina, quan va tornar a casa amb la família, va cridar tots els cosins i totes les cosines per sopar un dia i a la paret hi havia un foto de tots ells i elles de petits a Randa amb un cel sense fums dels avions. «Ens tocarà fer feina per sobreviure a allò que els que vengueren abans no varen voler treballar.» I kilòmetres avall, més enllà de la cova d’Albenya, arran de la penya, enfonsat en la penombra del buit de Mallorca, el papa popot Atapot, aferrat amb força a la columna que sosté Mallorca, somriu al veure l’esforç de tornar a surar Mallorca que a poc a poc va florint damunt l’illa.

I així, conte contat, conte acabat, i si no és conte, serà veritat. Si no anam vius, aviat serem morts i qui no ho cregui que ho vagi a cercar.

Sobre l’autor: Lleondard “Xeixa” Oliver Burwitz

La vida el va rebre amb sensibilitat al 1996 a Valldemossa. Va aprendre a xerrar dues vegades, una per conèixer el llenguatge i l’altre emprar-ho. És trilingüe i lector nadiu, nissaga del Pla de Mallorca, embrancada arreu, i de refugiats re-arrelats a l’illa. Viu escoltant perquè ha sabut trobar persones properes que son oradores magnífiques. I així, d’escoltar i llegir, ha trobat l’esma literària que creix amb ell. Al 2022 livaren guardonar el primer premi al poema “El retorn de Melsigeni” al CEIP Costa i Llobera. Llavors al 2023 el Premi Antònia Vicens, de Joves per la Llengua, l’atorgà el segon lloc per el poema “Ésser de doldre, sobreposat”. Formalment és ambientòleg (UAM) especialitzat en Ordenació del Territori (UAB-UNISS) i Educació Ambiental (com a curador regional del TNOC festival). Tot compaginat amb les grans vocacions de la seva vida: el teatre, amb la Cia. Enredarts, i l’educació amb el voluntariat vitalici de l’escoltisme. Conèixer en Xeixa es conèixer les seves fites i per això ell no deixa de caminar.