Dia 24 de setembre a les 17 hores es declara un incendi al primer pis d’una casa al poble de Pollença. Bombers de pobles adjacents com Alcúdia o Inca venen a frenar el foc, aquest un poc abans de les vuit del capvespre ja està controlat. Tot i això, arriba massa tard i la casa s’haurà d’esfondrar.
A simple vista pareix un fet tràgic, o és, però res que surti de la normalitat, sempre sol haver-hi una casa que es crema de tant en tant. I com és que tot el poble en gairebé minuts ja en fos conscient de la catàstrofe? A la planta baixa hi havia un forn, era el forn de Can Xim.
Photos courtesy of Som Pollença; Original article: “Impactant incendi a Can Xim”
Què és Can Xim?
El forn de Can Xim és un dels més històrics de Pollença. Des dels anys seixanta del segle passat que estan a la seva localització actual, carrer de la Mar número onze, encara que abans estava ubicat al carrer Torres. En l’emplaçament actual del forn hi havia un teatre, el Teatre Novedades, fins que als anys seixanta va ocupar l’edifici el mític forn del qual xerram. Però forns n’hi ha, o hi havia, per mils no? És veritat que no era l’únic forn del poble, tot sia dit, a Pollença hi ha hagut sempre un gran nombre de forns en funcionament.
En l’actualitat ja no podem xerrar de tants, cada pic n’hi ha menys i menys. Ara mateix en queden tres, Can Rabassó, Can Bisquerra i forn el Moli. No tenen bona pinta, pot ser de qui no molt només restarà els supermercats, la cafeteria Pa nord i les benzineres per comprar pa.
No es pot xerrar de Can Xim com només un forn. Amb el temps aquest negoci es va anant arrelant a la comunitat fins al dia d’avui on ja era un clàssic del poble. Amb el temps ha traspassat el simple fet culinari a, per jo i per molta altra gent, un lloc singular, amb la seva pròpia essència. Gairebé tots els pollencins coneixem les pizzes que feien al forn, quasi sempre per festes d’aniversari on era el primer que s’acabava. També record entrar el dematí del 17 de gener per comprar un “pepito” per menjar-lo a Ternelles. Però per damunt tot, el record que sempre acompanyarà el nom de Can Xim són les palmeretes.
Anava amb el meu pare a cercar pa per dinar, a un costat hi havia llepolies que no eren del meu interès, arribava al caixer i veia les palmeretes darrere el vidre. Sempre tenia el mateix final, compravem palmeretes normals, de xocolata blanca i xocolata amb llet. Arribàvem a casa i el primer que fèiem era menjar-les tota la família. Ja no era un negoci amb ànim de lucre com un supermercat, era si mateix, pareixia que sempre havia estat i estaria allà, immòbil en el temps.
Aquest article no tracte només d’un forn i com important era per un poble i també per jo. Tracta de forns, bars, restaurants, merceries de tots aquets espais que compartim, i al final els fem nostres. De com els locals, als que posam noms com si foren persones, desapareixen per sempre. El foc va acabar amb Can Xim però feia temps que tenia problemes. La crema va avançar de manera catastròfica el que passaria.
Crisi als forns
Ja fa temps que els forns de Mallorca tenen un gran problema, Pollença l’exemplifica perfectament, el relleu generacional. La mancança d’un jovent decidit a ser forners pot acabar amb l’existència dels forns tradicionals.
Amb la seva desaparició no només perdem locals certament emblemàtics sinó que també productes locals. Tots els forns produeixen més que pa com és evident. I aquí la pregunta, qui farà les formatjades de Pollença si ja no queden forns? Els supermercats i molts menys les benzineres produiran articles de tan marcat caràcter cultural. En aquest sentit, els forns d’arreu de l’illa conserven entre el seu repertori culinari tradició.
Quan presentam una nació el solem definir amb diversos conceptes culturals com la llengua o la història del poble. Però quan anem de viatge quasi mai sabem la llengua i la història l’aprèn fins a un cert punt poc profund; el que feim tot els dies és menjar. La cuina és la gran oblidada a l’hora de contar-nos el que un poble encara que sigui la més fàcil d’entendre. Un plat qualsevol d’un lloc en particular narra com és el clima, quines plantes i animals hi ha, la relació entre menjar i creences de la zona i fins i tot ha patit dificultats històriques que han condicionat el menjar.
Per exemple més complex del que pot semblar, abans era més comú fer una creu al pa i no es podia posar mai mirant a la taula, ja que és la creu de crist. Un dia duia un pa a casa i, sense cap reflexió per part meva, el vaig deixar a la taula cap per avall i el meu pare immediatament el girà per costum. Jo no entenia per què ho feia, ell em va explicar que la seva padrina sempre el va fer deixar-lo “bé”. La simplicitat d’aquests fets ja ens diu que estam a una terra on el cristianisme és prou important per afectar els costums diaris.
Espais i el poble
No només formen un poble la història, les tradicions o la llengua oficial, també formen part les festes actuals, les creences i els dialectalismes i argots. Els pobles són productes de la col·lectivitat, la història i llengua, per exemple, individualment perden força. Quan un individu canvia de zona i de cultura, la seva es veu afeblida, com que no encaixa, amb el temps l’abandona per la pròpia de la zona. La falta de comunicació verbal i també cultural impedeix al nostre individu aïllat la possibilitat de connectar socialment.
Tenint en compte aquestes dues idees, els negocis i locals del nostre dia a dia són la manifestació de la cultura en la quotidianitat. La història i tradicions que semblen alluny es materialitzen en el nostre comportament i parla. Utilitzen dialectalismes i frases fetes que són el constructe d’una història comuna.
L’any 1808 la França de Napoleó Bonapart envaeix la península Ibèrica, comença la Guerra d’Independència Espanyola, però segur que és així? Les Illes Balears no entraren en el conflicte, aquest semblarà llunyà. Fins i tot, l’economia balear es beneficia de la guerra, cobra major importància en el comerç i rep molta població adinerada de la península. Per això no la veim com una guerra alliberadora sinó com una guerra exterior, la Guerra del Francès com es coneix popularment a les illes. Durant molt d’anys a les escoles s’ha ensenyat com “La guerra de independencia”, seguint el model escolar que cercava el franquisme, elevar l’esperit patri. Però aquest concepte comú de la guerra és possible gràcies al fet que els espais ja mencionats ens uneixen, permeten conservar aquest nom particular com moltes altres coses.
En contraposició hi ha les grans corporacions. Aposten per un minimalisme ambigu i despersonalitzat que no enamora a ningú però tampoc desagrada. Passa desapercebut, l’espai és estèril de qualsevol cultura, perfecte per la construcció en massa i l’arribada màxima de gent de tots els llocs del món. Provoca una pèrdua de vocabulari i idees locals, substituint-les per alienes a la terra d’on són. Amb els “no-llocs,” no deixen que idees com la Guerra del Francès entre altres prosperin.
La comunitat del demà
I quin és el futur que ens espera? Mai es pot preveure amb seguretat, però no pareix bo. Cada cop guanyen terreny els grans establiments, molts pics de baixa qualitat. Aquests creen una competència que els petits i mitjans negocis no poden igualar. I en el segle XXI podem parlar de la deslocalització de la compra, ja no és necessari anar a comprar. L’internet permet fer tota mena de compra fora sortir de casa, fora contractar caixers, fora construir establiments. Només es necessita un lloc per emmagatzemar i els repartidors. A causa de la pandèmia de la Covid-19 les compres online són més freqüents que mai.
Com diu el cantautor Raimon a Jo vinc d’un silenci “Qui perd els orígens perd identitat“, però de què valen els orígens quan no hi ha possibilitat de manifestació. Com el llatí, la cultura queda morta, reservada pels cultes i historiadors. Els espais de què parlat, exemplificat amb el forn de Can Xim, es perden i amb ells la cultura. Desús, pèrdua i mort es van repetint. La globalització no para i deixarà pobles en l’oblit, atrapats en la magnitud de la història. Menjar, llengües, festes, espais que es perdran per sempre.
Canvi de perspectiva
Una situació complexa no es pot solucionar amb una gran i brillant idea, el que digui el contrari és un ingenu o menteix. Cal una acció social conjunta, estat i societat en sincronia, on els nostres comerços són promocionats i no només el sol i la mar.
A Mallorca la sort que poden tenir i alhora la desgràcia és el turisme. El turista ha de ser conscient d’on és, si no consumirà de les grans multinacionals i dels anomenats no-llocs. Espais on l’individu no desenvolupa cap sentiment respecte als mateixos. Aquests, com ja he mencionat abans, creen una gran competència als petits locals. Afecta tant els negocis com al turista, aquest darrer no gaudeix de res nou i es perd tot el que té per oferir un poble. No ha de ser el turista que canvia el negoci, el contrari, el turista ha de canviar. S’ha de produir un efecte de catarsi per part del visitant on aprèn i creix om a persona.
La nostra feina com a residents és defensar els nostres espais i promocionar-los. De platges i bon temps n’hi ha per tot el món, cal diferenciar-nos amb el que ens fa diferents. Les tradicions, la cultura, la llengua i el menjar han de ser l’estendard, és els que fa únic i insubstituïbles.